miércoles, 7 de febrero de 2018

Un psicòleg a pista

Com alguns/es ja sabreu, fa cosa de mig anyet vaig començar a col.laborar amb el club de tennis del que en soc pare, alumne i gran seguidor, per ajudar-los a dur els seus entrenaments un poc més enfora. En primer lloc m'agradaria agraïr a en Vicenç Colomar la seva determinació i voluntat d'afegir  la figura del psicòleg esportiu al seu club per tal de completar així la formació dels alumnes, complementant els aspectes tècnics, tàctics i físics amb el que seria l'entrenament mental específic per a tennis.

Així doncs vaig organitzant setmanalment i ens els diferents grups, els temes que aniran treballant a cada entrenament. Es tracta de sessions d'uns 30 minuts de durada on sovint començam per una breu introducció teórica del que llavors posarem en pràctica amb exercicis concrets. Aquests exercicis ens serveixen per verue les habilitats mentals dels alumnes, i la seva capacitat d'aplicació real en pista, per a llavors anar treballant i entrenant cadascuna d'aquestes habilitats necessàries per fer-ne del tennis no només un esport on gaudir i desenvolupar-mos física i tècnicament sinó també com a persones, companys, fills, etc... Como sempre dic “això que veim avui, tant vos servirà a la pista com a la vida”.

Segur però que així i tot hi ha pares o coneguts que es demanen, i de que deuen parlar aquests asseguts a una pista o a un vestuari? Doncs de forma genèrica vos puc dir que a aquests entrenaments els tenim programats i planificats amb antelació i segueixen la següent temàtica a nivell teòric per assolir els coneixements bàsics,  consta de 12 àrees amb les que s'han de familiaritzar, conéixer i arribar a dominar tant dins com fora de pista. Aquests temes els anam assolint de mica en mica, anant del més general a allò més concret fent una espècie de “pildores” teóriques per tal que els sigui fàcil de recordar, emprant sempre exemples que puguin coneixer de la vida real, del tennis professional, articles, videos, fotos, frases,...Esport, Psicologia i Entrenament mental, Valors i creençes, Motivació, Establiment d'objectius, Autoconfiança, Nivell d'activació, Visualització, Concentració i Entrenament focus atencional, Entrenament intel·ligència emocional, Comunicació i autoverbalitzacions, Entrenament mental post competició, Esgotament, sobreentrenament, gestió de l'esforç, lessions, Nutrició i suplementació natural aplicada a esportistes, etc...

Llavors arriba el moment de la intervenció a pista amb l'entrenador a peu de pista, donant instruccions concretes a cada jugador en funció del cas, preparant jocs amb més càrrega mental on posar en pràctica tot allò explicat a nivell teòric, ajudar davant bloquejos, alteracions del comportament, enfados, situacions de tensió, autocontrol, motivació, focalització etc...  Es tracta de mitja hora a pista amb el grup per tal de fer un treball "conscient" amb el grup.

Finalment, comentar-vos que també ens adaptam a les necessitats del grup i sovint si per algún motiu sorgeix la necessitat de tocar un tema en concret, l'afrontam amb naturalitat i en xerram ja sigui en grup o en petit comité. Així podem donar un servei concret i personalitzat a un/a jugador/a, això sería propiament el procés de coaching esportiu personal. 
  
No només es tracta d'ajudar a "competir millor mentalment", sinó que també hi ha aspectes com ara  ajudar a conciliar la vida d'estudiant, personal, laboral amb els entrenaments i competició, problemes familiars, prevenció de l'abandonament esportiu, gestió de lessions, etc...

Aquesta és un poc la nostra feina que faig al club i m'alegra veure que hi comença a haver gent satisfeta i que en seguiu guadint. Així mateix fer-vos saber que estic a la vostra disposició per a qualsevol consulta. 


Salut i gràcies deixar-me formar part d'aquest petit GRAN club!


sábado, 3 de febrero de 2018

Objectius: la base de la motivació.

Com a primer article del 2018 i després d'un gener laboriós, avui vos parlaré dels objectius com a eina per assolir les fites que ens marquem a alguna àrea de les nostres vides, ja sigui a nivell esportiu, laboral, familiar, social, cultural....

Els objectius, aquests grans desconeguts, o potser hauria de dir aquests grans "descuidats", sí, sa veritat és que sovint podem trobar moments ja sigui en la pràctica esportiva, en els estudis, en la feina, o de forma més general en la vida d'una persona, en que sembla que es trobin perduts, allò que en diuen "sin rumbo".  I és que, més sovint del que ens pensam, deixam de posar-nos objectius ja sigui a curt, mitjà o llarg termini, objectius que per altra banda fan una funció de "guia", ens serveixen com a senyal de que estam anant pel camí que prèviament havíem decidit, escollit, dissenyat, preparat, etc...

Els objectius son en aquest cas com les fites de la vorera de la carretera, aquells "Hitos" que ens van confirmant que seguim el camí correcte, que anam avançant i amb quina velocitat ho feim, amb quin grau de rendiment, amb quin esforç i dedicació, i arribat el moment, si ens sentim perduts, és que ens hem desviat d'allò que havíem planificat, llavors alguna cosa no ha anat com volíem i caldrà pegar un cop d'ull enrera per veure què ha estat, com ha estat i treure'n conclusions, fer-ne un aprenenetatge i una posterior readaptació de la marxa, una reestructuración dels objectius pendents d'assolir, aquells que en duran sí o sí a la "META" final,, ja sigui aquesta, acabar la carrera, concluir un informe laboral, guanyar un torneig, etc...

Llavors és força important que tinguem clars els 4 principis bàsics en la formulació dels nostres objectius. I dic nostres per tal de preservar la motivació intrínseca, aquella que neix de nosaltres mateixos, allò que realment ens fa ganes, ens empenya a moure'ns, ens "motiva". ja que vivim en un món on sovint la majoria d'objetius ens venen imposats des de fora, ja sigui que tal dia tenim l'exàmen, que hem d'acabar l¡informe per la setmana que ve, o bé que hem d'assolir els objectius de vendas anuals si o sí.

Així doncs els objectius haurien de:

-Suposar-nos  un repte: és a dir, ens hauríen de forçar a moure'ns a sortir de la nostra zona de comfort, a créixer una mica més enllà d'allà on som, a estirar-nos, no de forma excesiva, però sí sustancial.

-Hauríen de ser específics: o concrets, no ambiguus. Per exemple, vull millorar el meu primer servei al partits de tennis, vull dir amb això que els hauríem de poder definir en termes tan concrets i inconfundibles.

-Hauríen de donar-nos retroalimentació o feedback:  és a dir, que a mesura que avançem per assolir-los anem rebent informació que ens confirmi si avançam o no i en quina mesura, per tal de poder acabar certificant que els hem assolit.

-I finalment, el compromís: aquí hi entra la part més motivacional dels objectius, ens han de empenyer a actuar, ens han de fer ganes, ens hi hem de "comprometre" voluntariament, aquest darrer ingredient és clau per assegurar la nostra capacitat de resiliència, de resistència a l'esforç i sacrifici que sovint són necessaris per arribar a assolir-los.


Així doncs, ja ho sabeu, teniu els vostres objectius clars?  Diuen que "no hi ha cap vent favorable per aquell mariner que no sap a quin port va" , llavors caldrà saber a quin port volem arribar, i llavors emprar el vent que faci al nostre favor.

Salud!!!







martes, 14 de noviembre de 2017

Patir per menudeses...??

"El más grande descubrimiento de mi generación es que un ser humano puede cambiar su vida si cambia su ACITUD"  William James.

Com bé deia el mestre W.James, sembla ser to qüestió d'actitud i a mi personalment mho heu sentit dir mooooltes vegades.  Sovint, quan ens enfrontam a males notícies, frustacions, decepcions o moments difícils, solem fer ús de patrons relativament estables de resposta o el que anomenam "hàbits", sobretot davant l'adversitat solen ser hàbits poc adaptatius.  Reaccionam de forma exagerada a fets no tant importants, perdem la proporcionalitat, , ens centram només de forma selectiva en els aspectes negatius de la situació i sembla que només tengui aquest tipus de conseqüències, les negatives, però si fóssim capaços d'aturar-nos un moment a reflexionar-hi com cal, amb la intel.ligència emocional necessària i relativitzant el que realment ha passat, evitaríem quedar-mos inmobilitzats per una emoció exagerada, per una opinió rígida, per una visió sesgada...

Sovint són les nostres reaccions inmediates les que ens "roben emocionalment", sovint no és la vida el que ens fa mal, més bé ens dol el com la interpretam, com processam aquesta informació que arrriba als nostres sentits i quines conclusions en treim d'ella.  És un poc com aquella frase que diu "no ofende quién quiere, sinó quién puede".

Llavors, perque no ens aturem a reflexionar sobre a quí li hem donat el poder d'ofendre'ns? I en tot cas, perque no deixam de fer-ho amb nosaltres mateixos tan sovint??  

Escull una manera apropiada de viure la teva realitat, d'afrontar el que la vida et posa al davant, sempre essent conscient dels teus recursos personals per afrontar-les i de les teves limitacions i en tot cas, si et veus escàs de recursos, recorda: estàs davant d'una OPORTUNITAT per a descobrir, per a crear, per millorar o per aprendre noves estratègies per enfrontar-t'hi, amb la convincció de que ho donaràs tot per sortir-ne  de la millor manera, això és ACTITUD i d'això va la vida.



martes, 4 de julio de 2017

Hiperpaternitat "els pares/mares helicòpter", pà per avui, fam per demà?

Fa molt que em feia ganes escriure sobre aquest tema amb tanta controversia, sobretot avui dia en que cada vegada més el fet de ser pares sembla més difícil de compaginar amb la feina, els hobbies, la vida en parella, etc... un dia a dia que sol estar "plè" o millor dit "saturat" i on cada vegada més les parelles que es volen quedar embarassades posposen aquesta decisió a l'espera del millor moment, després d'aquell viatje somiat, en tenir una feina millor o millor ingresos, ò que no mantenen relacions sexuals senzillament perque no tenen temps d'estar junts i que quan en tenen, no els queden ni ganes ni forçes per fer-ho....  Trist veritat?  

A algú pot ser li semblarà impossible, ridícul, o mentira directament, doncs no, això passa i cada vegada més. La societat en la que vivim està sotmessa a una sèrie de factors que fan que cada vegada les parelles s'hi posin més tard en la tasca de ser pares, els estudis, la necessitat d'aconseguir una promesa estabilitat laboral i en conseqüència una d'econòmica, aconseguir independitzar-se dels progenitors i formar una "familia", fet que no cada cop sembla més lluny, més difícil i de fet l'edat d'emancipació és cada cop més alta.  On ens du tot això... doncs a diferents conclusions, una d'elles que pot ser ens passa desapercebuda és en la que avui vull centrar la meva reflexió: la importància que li donem al fet de ser pares i com aquesta importància ens du, sovint, a llocs on segurament no voldriem arribar...

M'explicaré un poc més.  Hi han hagut generacions passades que havien de "lluitar" literalment per aconseguir menjar, que havien de fer torn eterns de feina per poder treure endavant una familia i que se'n sortien com podien, relativitzant la importància dels petits detalls, aquells que sovint avui dia els donem molta més importància perque senzillament tenim les necessitats bàsiques més cobertes que abans. 

Així doncs avui, tenim gent més formada, que quan es planteja "la paternitat/maternitat",  busquen informació, es llegeixen el llibre "que esperar cuando se está esperando", consulten webs especialitzades, van a cursos de pares/mares i es treuen el títol pertinent que es suposa que els capacita per fer de "bons pares/bones mares" ja que és tema important a la vida, sinó el més important...  Inicialment això no és dolent per sí mateix. ens han inculcat que cal informar-se, preparar-se i afrontar els reptes amb garantíes, i com està la vida, personalment no em sembla malament, però com tot amb "equilibri", ja que com deia la meva àvia "totes les masses fan mal".

Avui vos presento el concepte d'hiperpaternitat, que per exemple presente n'Eva Millet al seu llibre de editorial Plataforma "Hiperpaternidad" un terme que es refereix a un tipus de pares/mares d'avui en dia, el que fan d'Helicópter dels seus fills, és a dir, sobrevolen tot el dia les activitats, emocions, estat físic i evolució dels seus fills/es, estan pendents de la "prole" fins a tal punt que sovint arriben extenuats al final del dia, del mes, del curs escolar o de les vacançes, un factor estressant més a afegir ala ja llarga llista dels existents. Y arribant a oblidar-se d'ells mateixos. Han passat de ser individus a ser "pares/mares".

I que solen fer els pares Helicópter??  

Solen donar gratificacions inmediates als seus fills, essent més complaents amb les seves voluntats i evitants-lis sacrificis (que no hagin de "lluitar" tant com ho vaig haver de fer jo....pobres!!).

Solen parlar en plural, referint-se als "nostres" deures escolars, a la "nostra" agenda", mimetitzant-se amb la persona del seu fill/filla.

Solen estimular en excés als fills/filles, per exemple amb activitats extraescolars per "preaparar-los per la vida" deixant-li molt poc lloc per a la "INFÀNCIA", pel joc lliure, pel descobriment autònom del món que els envolta, sí, aquell que genera aprenentatges significatius directes!!

Solen protegir, millor dit, sobreprotegir als fills/filles baix una bimbolla que filtra els rajos de sol, les emocions negatives, les experiències negatives i tot allò que els pugui afectar negativament, allò que els pugui fer plorar, molestar etc... posar taps als oïdes al cinema, donar la mà fins als 15 anys, rodetes a la bici, ocultar la mort del gos fins que estiguin preparats, no parlar-lis de la mort quan demanen, i un llarg etc....  fins que llavors, als 30 anys te'ls trobes que aquests mateixos pares/mares, et porten als seus fills a consulta i t'adones que alguna cosa ha fallat: l'assoliment de l'autonomía mínima necessària per a la independència personal, base per a l'evolució com a persona, com a professional, com a fill o com a filla.... i com a futur pare o mare.  

Aquestes quatre característiques son claus per a crear fills/es "incompetents", "incapaços", arribant a afectar a la seva autoestima, al seu autoconepte com a persona i sobretot a la seva AUTOCONFIANÇA , aquella que necessiten per fer passes lluny dels progenitors, per emprendre el seu camí, per convertir-se en persones "INDEPENDENTS" que sabran sobreviure, que sabran on trobar la informació i com gestionar-la per tirar endavant allò que es proposin o al manco, per intentar-ho.

Arribam així idò a una paradoxa molt ensordidora, al manco per a mi com a professional de la psicologia: tenim pares que han hagut de formar-se per ser-ho, que s'han implicat a tope en aquest "projecte vital" i que han "sacrificat" el seu temps per fer-ho i llavors acaben extenuats i s'adonen que el seu "projecte" no s'aguanta tot sol, han creat un "projecte depenent" i llavors van envellint lligats als fills/filles que "els necessiten" per a tot, per cuidar dels nets, per cosir un botó, per anar a una entrevista de feina o simplement per anar al psicòleg, perque els acompanyin en cotxe perque no tenene vehicle per por a un accident, per exemple....

Un cercle viciós perillós?

L'escriptor D.H. Lawrence deia que per aconseguir  el benestar dels nins/es convenia no "fer-lis massa cas", la seva regla "deixar-los en pau".

No pretenc establir aquí el que està bé o malament, senzillament convidar-vos a reflexionar sobre tot plegat. Si ho pensau, com ja es diu en un chiste o en diferents llibres, hi va haver un temps en que per anara amb bici no duiem casc, amb cotxe no duiem cinturó de seguretat, etc...  i no vull dir que sigui adaptatiu, tot ha canviat, i ara sí cal dur-ho, però en altres aspectes, potser sigui més convenient deixar caure, deixar descobrir, deixar tantejar, deixar tastar la vida, deixar plorar, deixar passar pena, deixar riure, deixar cridar, en definitiva deixar "SER", només així podrem saber eralment qui son els nostres fills/es, que els agrada, en què son més hàbils i podrem gaudir de veure com "fan el seu camí", i és clar, sempre ens tendran per contar-nos les seves inquietuts, els seus problemes, demanar-nos opinió si la necessiten i no esperaran a que els anem a aixecar quan caiguin, sabran que ells poden aixecar-se sols, que en son capaços i confiaran amb les seves possibilitats més enllà de si hi som o no al davant i així pot ser també els pares/mares viurem més tranquils i confiats en les seves pròpies forçes, habilitats i característiques que els fan únics i especials.

Hi ha qui parla de nins mimats o sobrepretegits que es tornen en adults dèbils, allò que ja s'anomena "generación blandita". A EEUU ja hi ha una cadena d'escoles KIPP on la seva filosofia és: "Trabaja duro. Sé amable" i tenen com a premisa l'educació del caràcter per ajudar a construir persones autónomes, confiades, honestes, segures de sí mateixes, que coneguin els seus punts forts i els seus punts més febles i que s'acceptin com son i desenvolupin el seu esperit de sacrifici, de millora continua, la seva resiliència i la seva autoestima, al marge del que dicti la societat de torn, la moda, els governs o els grups de referència.


Pares/mares que envien diners als fills adults perque no arriben a finals de mes, avis que han de sacrificar la seva vellessa per cuidar dels nets tan si volen o poden com si no,  famílies senceres que orbiten al voltant dels petits de la casa, i que et diuen "és que ens governa, ell comanda" i que sovint acaben essent la génesi d'altres problemes de conducta més importants,...

Així doncs vos convido a reflexionar sobre quant saludable és la "DEPENDÈNCIA" o la "CO-DEPENDÈNCIA" i sobre la conveniència de deixar que "espavilin tot sols" sempre dins uns limits de seguretat per a la vida.

Salut!


--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Hace mucho que tenía ganas escribir sobre este tema tan controvertido, sobre todo hoy en día en que cada vez más el hecho de ser padres parece más difícil de compaginar con el trabajo, los hobbies, la vida en pareja, etc ... un día a día que suele estar "lleno" o mejor dicho "saturado" y donde cada vez más las parejas que se quieren quedar embarazadas posponen esta decisión a la espera del mejor momento, después de aquel viaje soñado, a la espera de un trabajo mejor o mejores ingresos, ó que no mantienen relaciones sexuales sencillamente porque no tienen tiempo de estar juntos y que cuando lo tienen, no les quedan ni ganas ni fuerzas para hacerlo .... Triste verdad?

A alguien quizás le parecerá imposible, ridículo, o mentira directamente, pues no, eso pasa y cada vez más. La sociedad en la que vivimos está sometida a una serie de factores que hacen que cada vez las parejas se pongan más tarde en la tarea de ser padres, los estudios, la necesidad de conseguir una ansiada estabilidad laboral y en consecuencia una de estabilidad económica, conseguir independizarse de los progenitores y formar una "familia", lo que cada vez parece más lejos, más difícil y de hecho la edad de emancipación es cada vez más alta. Dónde nos lleva todo esto... pues a diferentes conclusiones, una de ellas que puede ser que se nos pase desapercibida es en la que hoy quiero centrar mi reflexión: la importancia que le damos al hecho de ser padres y como esta importancia nos lleva , a menudo, a lugares donde seguramente no quisiéramos llegar ...

Me explicaré un poco más. Ha habido generaciones pasadas que debían "luchar" literalmente para conseguir comida, que tenían que hacer turnos eternos de trabajo para poder sacar adelante una familia y que salían como podían, relativizando la importancia de los pequeños detalles, aquellos que a menudo hoy día les damos mucha más importancia porque sencillamente tenemos las necesidades básicas más cubiertas que antes.

Así pues hoy, tenemos gente más formada, que cuando se plantea "la paternidad / maternidad", buscan información, se leen el libro "que esperar cuando se está esperando", consultan webs especializadas, van a cursos de padres / madres y se sacan el título pertinente que se supone que los capacita para hacer de "buenos padres / buenas madres" ya que es un tema importante en la vida, sino el más importante... Inicialmente esto no es malo en sí mismo. Nos han inculcado que hay que informarse, prepararse y afrontar los retos con garantías, y como está la vida, personalmente no me parece mal, pero como todo con "equilibrio", ya que como decía mi abuela "todas en demasía hace daño ".

Hoy os presento el concepto de hiperpaternidad, que por ejemplo presenta Eva Millet en su libro de editorial Plataforma "Hiperpaternidad" un término que se refiere a un tipo de padres / madres de hoy en día, que hacen de "Helicóptero" de sus hijos, es decir, sobrevuelan todo el día las actividades, emociones, estado físico y evolución de sus hijos / as, están pendientes de la "prole" hasta tal punto que a menudo llegan extenuados al final del día, del mes, del curso escolar o de las vacaciones, un factor estresante más a añadir a la ya larga lista de los existentes, y llegando a olvidarse de ellos mismos. Han pasado de ser individuos a ser "padres/madres".

Y que suelen hacer los padres Helicóptero ??

Suelen dar gratificaciones inmediatas a sus hijos, siendo más complacientes con sus voluntades y evitandoles sacrificios (que no tengan que "luchar" tanto como lo tuve que hacer yo .... pobres !!).

Suelen hablar en plural, refiriéndose a "nuestros" deberes escolares, a "nuestra" agenda ", mimetizándose con la persona de su hijo / hija.

Suelen estimular en exceso a los hijos / hijas, por ejemplo con actividades extraescolares para "prepararse para la vida" dejándole muy poco lugar para la "INFANCIA", al juego libre, al descubrimiento autónomo del mundo que los rodea, sí, aquel que genera aprendizajes significativos directos !!

Suelen proteger, mejor dicho, sobreproteger a los hijos / hijas bajo una burbuja que filtra los rayos de sol, las emociones negativas, las experiencias negativas y todo lo que les pueda afectar negativamente, lo que les pueda hacer llorar, molestar etc ... poner tapones en los oídos al ir al cine, dar la mano hasta los 15 años, ruedecillas en la bici, ocultar la muerte del perro hasta que estén preparados, no hablarles de la muerte cuando piden, y un largo etc.... hasta que entonces , a los 30 años te encuentras que estos mismos padres / madres, te llevan a sus hijos a consulta y te das cuenta que algo ha fallado: el logro de la autonomía mínima necesaria para la independencia personal, base para la evolución como persona, como profesional, como hijo o como hija .... y como futuro padre o madre.

Estas cuatro características son claves para crear hijos / as "incompetentes", "incapaces", llegando a afectar a su autoestima, a su autoconcepto como persona y sobre todo a su AUTOCONFIANZA, aquella que necesitan para dar pasos lejos de los progenitores, para emprender su camino, para convertirse en personas "INDEPENDIENTES" que sabrán sobrevivir, que sabrán dónde encontrar la información y cómo gestionarla para sacar adelante lo que se propongan o al menos, para intentarlo. Llegamos así pues a una paradoja muy ensordecedora, al menos para mí como profesional de la psicología: tenemos padres que han tenido que formarse para serlo, que se han implicado a tope en este "proyecto vital" y que han "sacrificado" su tiempo para hacerlo y entonces terminan extenuados y se dan cuenta que su "proyecto" no se sostiene solo, han creado un "proyecto dependiente" y entonces van envejeciendo ligados a los hijos / hijas que "los necesitan" para todo, para cuidar de los nietos, para coser un botón, para ir a una entrevista de trabajo o simplemente para ir al psicólogo, porque los acompañen en coche porque no tienen vehículo por miedo a un accidente, por ejemplo .... un círculo vicioso peligroso? 

El escritor DH Lawrence decía que para lograr el bienestar de los niños / as convenía no "hacerles demasiado caso", su regla "dejarlos en paz" .

No pretendo establecer aquí lo que está bien o mal, sencillamente invitaros a reflexionar sobre todo ello. Si lo pensáis, como ya se dice en un chiste o en diferentes libros, hubo un tiempo en que para ir en bici no llevábamos casco, en coche no llevábamos cinturón de seguridad, etc ... y no quiero decir que sea adaptativo, todo ha cambiado, y ahora sí hay que llevarlo, pero en otros aspectos, tal vez sea más conveniente dejar caer, dejar descubrir, dejar tantear, dejar probar la vida, dejar llorar, dejar tener pena, dejar reír, dejar gritar, en definitiva dejar "SER", sólo así podremos saber realmente quienes son nuestros hijos / as, qué les gusta, en  qué son más hábiles y podremos disfrutar de ver como "hacen su camino", y por supuesto, siempre nos tendrán para contarnos sus inquietudes, sus problemas, pedirnos opinión si la necesitan y no esperarán a que los vayamos a levantar cuando caigan, sabrán que ellos pueden levantarse solos, que son capaces y confiarán en sus posibilidades más allá de si estamos o no en frente y así puede ser también los padres / madres viviremos más tranquilos y confiados en sus propias fuerzas, habilidades y características que los hacen únicos y especiales. Hay quien habla de niños mimados o sobrepretegidos que se convierten en adultos débiles, lo que ya se denomina "generación blandita". 

En EEUU ya hay una cadena de escuelas KIPP donde su filosofía es: "Trabaja duro. Sé amable" y tienen como premisa la educación del carácter para ayudar a construir personas autónomas, confiadas, honestas, seguras de sí mismas, que conozcan sus puntos fuertes y sus puntos más débiles y que se acepten como son y desarrollen su espíritu de sacrificio, de mejora continua, su resiliencia y su autoestima, al margen de lo que dicte la sociedad de turno, la moda, los gobiernos o los grupos de referencia. 

Padres / madres que envían dinero a los hijos adultos porque no llegan a final de mes, abuelos que deben sacrificar su vejez para cuidar de los nietos tanto si quieren o pueden como si no, familias enteras que orbitan alrededor de los pequeños de la casa, y que te dicen "es que nos gobierna, él manda" y que a menudo acaban siendo la génesis de otros problemas de conducta más importantes,. 

Así pues os invito a reflexionar sobre cuán saludable es la "DEPENDENCIA" o la "CO-DEPENDE DENCIA" y sobre la conveniencia de dejar que "espabilen solos" siempre dentro de unos límites de seguridad para la vida. Salud!

lunes, 24 de abril de 2017

Col.laboradors: Joan Soler de "tresimes Psicologia"


Avui vos vull presentar un nou col.laborador del SAPS.

El seu nom és Joan Soler i és el responsable de tresimes psicologia. Està especialitzat amb atenció psicològica en infància i adolescència. A la següent imatge podeu veure un resum del que ofereix.

Si voleu més informació podeu visitar la web tresimespsicologia.com i www.facebook.com/tresimespsicologia/ on a més regularment publica articles molt interessants.




sábado, 22 de abril de 2017

Conferència del SAPS a Santa Maria "Psicologia, esport i familia"

Avui capvespre ens veurem amb famílies, infants, esportistes, entrenadors i tot un seguit de gent involucrada i sensibilitzada envers al desenvolupament dels seus fills en el món esportiu ja sigui competitiu o no, per analitzar junts allò que podríem entendre com a "acompanyament parental positiu", veurem en què es basa i que està en les nostres mans fer per tal d'aconseguir que els nostres fills trobin en la pràctica esportiva un lloc i condicions ideals on desenvolupar-se no només com a esportistes sinó també com a persones, com a fills, com a futurs pares, etc... Xerrarem d'expectatives, però sobretot xerrarem de RESPECTE.  Ja ho sabeu, si no teniu millor que fer hi estau convidats. I per a tots aquells interessats en el que hagi estat la xerrada, en breu posaré a la vostra disposició la versió en pdf.  

Aprofito per agraïr ja des d'aquí la confiànça depositada en mi per part del Club de tennis de Sta. Maria per  a l'organització d'aquesta xerrada, a l'Ajuntament de Santa Maria del Camí pel seu patrocini i la resta de col.laboradors que en certa mesura han contribuit a que es pugui dur a terme. Esper que tots en disfrutem! Mos veim a la Fira de Sta. Maria!!  Salut!



--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Esta tarde nos encontraremos con familias, niños, deportistas, entrenadores y toda una serie de gente involucrada y sensibilizada hacia el desarrollo de sus hijos en el mundo deportivo ya sea competitivo o no, para analizar juntos lo que podríamos entender como "acompañamiento parental positivo", veremos en que se basa y qué está en nuestras manos hacer para conseguir que nuestros hijos encuentren en la práctica deportiva un lugar y condiciones ideales donde desarrollarse no sólo como deportistas sino también como personas, como hijos, como futuros padres, etc ... hablaremos de expectativas, pero sobre todo hablaremos de RESPETO. Ya lo sabéis, si no tenéis nada mejor que hacer estáis invitados. Y para todos aquellos interesados ​​en lo que haya sido la charla, en breve pondré a su disposición la versión en pdf. 

Aprovecho para agradecer ya desde aquí la confianza depositada en mí por parte del Club de tenis de Sta. Maria para la organización de esta conferencia, al Ajuntament de Santa María del Camí por su patrocinio y a los demás colaboradores que en cierta medida han contribuido a que se pueda llevar a cabo. Espero que todos pasemos un buen rato! Nos vemos en la Fira de Sta. Maria !! Salud!